TEATRE LLIURE I FESTIVAL DE POESIA DE BARCELONA

TEATRE LLIURE - FESTIVAL DE POESIA DE BARCELONA

CICLE RADICALS LLIURE

MÁS TRISTE ES ROBAR (20 anys d’Accidents)
ACCIDENTS POLIPOÈTICS

MONTJUÏC – Platea 2 SFP, el 12 i 15 de maig de 2011

Accidents Polipoètics celebren els seus vint anys al damunt d’un escenari (1991-2011) amb un recital que recull antics i nous poemes.

amb Rafael Metlikovez i Xavier Theros

direcció i producció - Accidents Polipoètics

durada aproximada
1h. 15' sense pausa

20 ANYS D’ACCIDENTS POLIPOÈTICS


El fotut de les paraules és
que de seguida es posen perdudes de lletres.



Accidents Polipòetics són Xavier Theros (Barcelona, 1963) i Rafael Metlikovez (Canovelles, 1964). Des del primer recital que van fer al bar Mirallet de Granollers -l’any 1991-, han passat 20 anys. Vint anys de lectures poètiques i de conferències escèniques en festivals, universitats i teatres, nacionals i internacionals. Aquella Barcelona pre-olímpica, amb els seus excessos multimèdia i el seu gust per la grandiloqüència, va inspirar tota una fornada de joves autors que van canviar les regles que fins llavors havien dominat el recitat de poemes. Poesia en viu, poesia en directe, poesia pública i civil, que va voler viure lluny dels cenacles, dels premis i del penós espectacle d’una poesia entesa com una delicada i inútil porcellana. La poesia es va democratitzar i per primer cop en molts anys va tornar a tenir en compte a l’espectador; un espectador convertit en còmplice i principal actor del fet poètic.

Alentorn d’aquell moviment polipoètic, noms com Josep Ramon Roig, Enric Casasses, Jordi Pope, Xavier Sabater o els mateixos Accidents Polipoètics van abandonar els circuits convencionals i van sortir a cercar un nou públic allà on fos; en els bars, en els concerts de rock, al carrer. Un gènere que no semblava interessar a ningú es va transformar així en un dels trets culturals més vius i trencadors de la dècada de 1990; normalitzant el recital com un art escènic més, i acostumant a tota una generació de barcelonins a considerar la poesia com una opció de lleure. Avui en dia, anar a veure una lectura de poemes ha esdevingut una possibilitat tan habitual com anar al teatre o al cinema. Poesia en veu alta, despullada, sense prejudicis, amb sentit del humor, a l’abast de tothom que vulgui fer l’esforç d’escoltar i mirar.

La polipoesia va resultar la darrera avantguarda del segle XX i la primera del XXI. Com els seus precedents directes -de la poesia fonètica i sonora a la performance-, va provar d’establir nexes amb la cultura popular, es va fer poesia escènica, pensada per l’escenari. Poesia que no pot recollir ni l’objectiu de la càmera, ni el micròfon o el paper. El poema com instant irrepetible, viu, temporal, acotat, íntim, entre el poeta i el seu oient. Poesia sòbria, austera, que en té prou amb la presència del poeta i uns pocs recursos objectuals. Poesia de la quotidianitat, inspirada en el brogir de la ciutat. Poesia anti-romàntica i juganera, que experimenta amb els jocs de veus i amb les imatges, però també amb el significat d’allò que diu; que defuig l’obvietat i pensa que la única cosa que no es pot permetre un creador és avorrir.

En tots aquests anys em vist l’aparició de molts poetes de la paraula en veu alta. Cicles i festivals han dibuixat una programació més o menys estable, que ha transcendit les fronteres i s’ha estès per mig món, normalitzant el fenomen d’aquesta poesia fora del llibre. En tot aquest temps, Accidents Polipoètics han presentat diversos recitals i quatre conferències escèniques, que han pogut ser vistes en teatres com el Malic, la Sala Beckett, el Mercat de les Flors, el Tantarantana, o pròximament a la nova seu de l’Espai Brossa on -per celebrar l’aniversari-, estaran fent temporada a finals d’aquest 2011. Vint anys de poemes al damunt d’un escenari amb l’esperit que anima a aquests dos rapsodes, decidits a alliberar la poesia de les tauletes de nit per posar-la davant la gent. Poesia per a gent que no llegeix poesia.